La ciudadanía se puede definir como "El derecho y la disposición de participar en una comunidad, a través de la acción autorregulada, inclusiva, pacífica y responsable, con el objetivo de optimizar el bienestar público."

sábado, 26 de marzo de 2011

Catalunya fou conquerida per Espanya

Mites i mentides del nacionalisme català


Foto: Gila… “¿oiga, es Usté e’lenemigo?”

.

.

.

.

..


(Traducción al castellano, al final)

Catalunya fou conquerida per Espanya

Un dels mites “number one” del nacional-catalanisme.

El territori de Catalunya ha compartit sempre, des de l’Antiguitat, el destí polític i cultural de la resta de la Península Ibèrica. Catalunya i Espanya no són dues realitats que es poden posar cara a cara, una enfront l’altre, sinó que Catalunya forma part d’Espanya. No es poden pas enfrontar.

Els nacionalistes acostumen a posar la data de 1714 com l’origen d’aquesta opressió: Quan Felip V abolí les institucions catalanes, després de la caiguda de Barcelona en front les tropes borbòniques.

En aquell moment, Catalunya ja formava part de la Corona Hispànica, des del segle XV, fruit d’un procés de re-unificació peninsular. Aquest procés de re-unificació arrenca ja des del moment dels comptats de la Marca Hispànica (nom significatiu) com ara Ribagorça, Urgell, Cerdanya, etc., els quals s’uniren sota el cabdillatge del Compte de Barcelona. Després, trobem la integració d’aquest a la Corona d’Aragó. Finalment, la unió personal d’aquesta amb la Corona de Castella primer, i la de Navarra després.

Aquesta reunificació va fer tornar una altre vegada a la unitat política i cultural que gaudia la Península des de l’Antiguitat Romana, i el regne visigot després.

Per tant, el 1714, Catalunya no era pas un país independent que fou conquerit per un país estranger (Espanya), sinó que ja formava part, des de feia 2 segles, de la Corona hispànica, i des de l’Antiguitat Romana, d’una mateixa unitat político-cultural.

Per altra banda, el 1714, els catalans que lluitaven contra els borbons (no pas contra els castellans) no volien pas la independència, sinó que lluitaven perquè el candidat austríac esdevingués titular de la corona espanyola, i no pas el pretendent francès, que era Felip d’Anjou.

En efecte, tant el Conseller en Cap, Rafel Casanova, com el general Villarroel,que manava la tropa, van manifestar sempre clarament que lluitaven pels nostres furs i per la corona d’Espanya.

No hi havia, per tant, al 1714, cap reivindicació sobiranista.

Els fets de 1700-1714 es poden resumir així:

Abans de 1700 Catalunya no era independent, sinó que era un territori amb institucions pròpies integrat dins de la Corona Espanyola des de feia segles.

Aquell any, el rei Carles II (d’Espanya, inclosa Catalunya) morí sense descendència i s’inicià una guerra de Successió al tron (no pas de Secessió sobiranista) entre dos candidats: Felip d’Anjou –francès- i Carles d’Habsburg –alemany-. A tots els territoris de la Corona hi hagué seguidors d’un i d’altre candidat.

Les institucions catalanes primer van jurar fidelitat a Felip d’Anjou (Corts de 14 de gener de 1702, a Barcelona), però després una flota anglo-holandesa a favor de Carles va desembarcar al riu Besós (el 25 d’agost de 1705) i va conquerir Barcelona davant la indiferència de la població. El 16 d’octubre les institucions catalanes van reconèixer a Carles com a rei d’Espanya.

Finalment, la guerra va acabar amb la renúncia de Carles al tron (perquè havia estat anomenat Emperador del Sacre Imperi) i Felip V no tingué oposició: va amnistiar els dirigents de la revolta austracista, però va abolir les institucions catalanes, tot creant un estat centralista a imitació de la França d’aquell moment.

Les institucions del s.XVIII eren estamentals, pròpies del feudalisme: representaven a l’aristocràcia, la burgesia i l’alt clergat. Defensaven, per tant, els interessos d’aquells. No hi havia pas un Parlament com el que coneixem avui dia, ja què sobirania nacional i popular són conceptes posteriors, no coneguts en el moment del fets.

En conclusió: Més mites nacionalistes. Només trobem mites i mentides, per tal de modelar la Història als interessos dels nacionalistes. Ni conquesta ni res.

___________________________________________________________

Foto: El general Saura, bicing-army

.

.

.

.

.

.

Traducción al castellano (por Javi Hispánico):

Cataluña fue conquistada por España

Uno de los mitos “number one” del nacional-catalanismo.

El territorio de Cataluña ha compartido siempre, desde la Antigüedad, el destino político y cultural del resto de la Península Ibérica. Cataluña y España no son dos realidades que se pueden poner cara a cara, una frente a la otra, sino que Cataluña forma parte de España. No se pueden enfrentar.

Los nacionalistas acostumbran a poner la fecha de 1714 como el origen de esta opresión: Cuando Felipe V abolió las instituciones catalanas, después de la caída de Barcelona frente las tropas borbónicas.

En aquel momento, Cataluña ya formaba parte de la Corona Hispánica, desde el siglo XV, fruto de un proceso de reunificación peninsular. Este proceso de reunificación arranca ya desde el momento de los contados de la Marca Hispánica (nombre significativo) como por ejemplo Ribagorza, Urgel, Cerdaña, etc., los cuales se unieron bajo el caudillaje del Conde de Barcelona. Después, encontramos la integración de éste en la Corona de Aragón. Finalmente, la unión personal de ésta con la Corona de Castilla primero, y la de Navarra después.

Esta reunificación hizo volver otra vez a la unidad política y cultural que gozaba la Península desde la Antigüedad Romana, y el reino visigodo después.

Por lo tanto, en 1714, Cataluña no era un país independiente que fue conquistado por un país extranjero (España), sino que ya formaba parte, desde hacía 2 siglos, de la Corona Hispánica, y desde la Antigüedad Romana, de una misma unidad político-cultural.

Por otra parte, en 1714, los catalanes que luchaban contra los borbones (no contra los castellanos) no querían en absoluto la independencia, sino que luchaban para que el candidato austríaco se convirtiera en titular de la corona española, y no el pretendiente francés, que era Felipe de Anjou.
En efecto, tanto el Conseller en Cap, Rafael Casanova, como el general Villarroel, que mandaba la tropa, manifestaron siempre claramente que luchaban por nuestros fueros y por la Corona de España.

No había, por lo tanto, en 1714, ninguna reivindicación soberanista.

Los hechos de 1700-1714 se pueden resumir así:

Antes de 1700 Catalunya no era independiente, sino que era un territorio con instituciones propias integrado dentro de la Corona Española desde hacía siglos. Aquel año, el rey Carlos II (de España, incluida Catalunya) murió sin descendencia y se inició una guerra de Sucesión al trono (no de Secesión soberanista) entre dos candidatos: Felip de Anjou -francés- y Carlos de Habsburgo -alemán-. En todos los territorios de la Corona hubo seguidores de uno y otro candidato.

Las instituciones catalanas primero juraron fidelidad a Felipe de Anjou (Cortes de 14 de enero de 1702, en Barcelona), pero después una flota anglo-holandesa a favor de Carlos desembarcó en el río Besós (el 25 de agosto de 1705) y conquistó Barcelona ante la indiferencia de la población. El 16 de octubre las instituciones catalanas reconocieron a Carlos como rey de España.

Finalmente, la guerra acabó con la renuncia de Carlos al trono (pues había sido elegido Emperador del Sacro Imperio) y Felip V no tuvo oposición: amnistió a los dirigentes de la revuelta austracista, pero abolió las instituciones catalanas, creando un estado centralista a imitación de la Francia de aquel momento.

Las instituciones del s.XVIII eran estamentales, propias del feudalismo: representaban a la aristocracia, burguesía y alto clero. Defendían, por lo tanto, los intereses de estos. No existía un Parlamento como el que conocemos hoy en día, ya que soberanía nacional y popular son conceptos posteriores, no conocidos en el momento de los hechos.

En conclusión: Más mitos nacionalistas. Sólo encontramos mitos y mentiras, con la finalidad de modelar la Historia a los intereses de los nacionalistas. Ni conquista ni nada.

.

Texto complementario en el blog: “Derecho de conquista” y Felipe V

No hay comentarios:

Publicar un comentario